El fundador del Futbol Club Barcelona, Joan Gamper, va acabar el discurs de celebració de la noces de plata de l'entitat, al 1924, amb un crit al cel: "Visca el Barça i visca Catalunya", després del qual els afeccionats presents a Les Corts van respondre amb un altre "visca", segons una informació de Público. I va ser durant la dictadura de Primo de Rivera quan aquesta màxima va prendre més sentit.

"El Barça sempre ha significat una opció prepolítica que ha permès a la gent identificar-se amb el club i amb Catalunya", apunta l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté. I abunda: "Qui només vegi en el club una representació esportiva, s'equivoca".

Després del tancament de Les Corts al 1925 per xiular la Marxa Real en la disputa d'un partit d'homenatge a l'Orfeó Català i durant la dictadura de Primo de Rivera, "el visca el Barça es va convertir en una contrasenya per a aquells que no podien dir visca Catalunya", explica el periodista Jordi Finestres, coautor amb Solé del llibre El Barça en guerra (1936-1939). "Durant la República l'habitual va tornar a ser associar un crit amb un altre", prossegueix Finestres. "El Barça, històricament, s'ha identificat amb la llibertat del poble de Catalunya, per això es diferencia de la resta de clubs", afegeix Solé. Finestres recorda també l'assassinat del president del club Josep Sunyol per part de tropes franquistes per a insistir en aquesta estreta relació.

I afegeix: "Com explica Vázquez Montalbán, en la dècada dels seixanta, el crit visca el Barça i visca Catalunya era una mostra més d'integració dels immigrants que arribaven a Barcelona".